Paternitat - La cerca del pare

LA IMATGE DEL PARE

De Cme

Segons Luigi Zoja (El gesto de Héctor – Prehistoria, historia y actualidad de la figura del padre), la imatge del pare a Occident prové del mite grec i es configura al llarg de la història amb les aportacions del dret romà, el cristianisme, la revolució francesa i la revolució industrial.

La psicologia profunda vol conèixer la imatge col·lectiva del pare, transmesa per l'inconscient i la cultura. El pare és una construcció, un artifici, a diferència de la mare que té un paper consolidat i omnipresent, una simbiosi pre-social.

La paternitat exigeix l’«adopció» del fill −fins i tot en el cas del fills engendrats− que és un fet psicològic i cultural. La responsabilitat cap al fill seria el fruit d’una elecció voluntària, no instintiva. “Per a la mare, el nen és el mateix que portava al ventre; per al pare, esperma i fill són dues coses diferents”, rebla Zoja, parlant dels principis de la humanitat.

A l’actualitat, la imatge preferida és la del pare que compateix les tasques amb la mare: hem passat del pare de família al co-parent.

PREHUMANITAT

Els mascles de les especies prehumanes tenien una funció quantitativa orientada a transmetre el seu patrimoni genètic a un gran nombre de descendents. Les femelles, en canvi, tenien una funció més qualitativa a causa del temps necessari per a la producció dels òvuls i la gestació. Zoja ho resumeix amb ironia: “En resum, les mares no poden permetre’s no ser bones mares. Els mascles, en canvi, poden concedir-se fins i tot no ser pares.”

Els simis mascles competien entre ells per l’harem. Pocs exemplars ho aconseguien. Els altres eren exclosos i no podien aparellar-se. “De la mateixa manera que la majoria dels espermatozoides que composen el semen d’una ejaculació acaba en no res, la majoria dels mascles neixen per a si mateixos i porten una existència ja descartada, un cul de sal en el camí de la vida. [...] Aquesta desbordant potència masculina resulta tan inútil com el seu oceà d’esperma.”

“Mater semper certa, pater numquam”.

MONOGÀMIA

Durant el paleolític, la humanitat altera la societat animal –en què el tipus d’aparellament s’hereta genèticament− amb la invenció de la família monògama i la figura del pare. Els mascles de les espècies monògames interactuen més amb la seva prole, la qual cosa en la societat humana ja no serà una característica únicament instintiva.

Aquesta nova configuració fomenta la necessitat del “retorn al punt de partença”: el retorn a casa després de llargs desplaçament per a la caça o la recol·lecció. L’enyorança de la parella i dels fills podria haver estat el preludi de l’amor. La sexualitat experimenta un canvi revolucionari: es fa contínua i esdevé quelcom més complex que l’ansiós, promiscu i frenètic desfogament instintiu. L’home retarda l’ejaculació i arriba l’orgasme femení. La constància en la sexualitat i la fidelitat esdevenen trets psicològics essencials per a la vida de l’espècie. La sexualitat, més enllà de la reproducció, condueix a un treball psíquic de construcció de vincles: la mare guia la mirada del fill cap al pare.

La monogàmia redueix la rivalitat entre els mascles així com el dimorfisme (diferències entre mascles i femelles d’una mateixa espècie) causat per la selecció sistemàtica del mascles més forts –els King Kong de l’imaginari col·lectiu− que regia en els sistemes anteriors.

FLORS I VIOLES

Però no tot són flors i violes. Mentre la naturalesa llimava les diferències físiques, la cultura en creava d’altres. L’home comença a tenir por de la simbiosi amb la parella al si de la família, condicionat potser per la seva orientació primordial a la conquesta d’espais nous, i queda atrapat en una esquinçadora ambivalència: guanya una comunicació més profunda però comença a témer per la seva individualitat.

Aquesta necessitat de diferenciar-se s’ha relacionat amb les supersticions misògines i amb la separació de tasques entre els sexes. Potser ho estigui també amb les fantasies d’exaltació masculines: Zeus −prototipus de l’autoritat paterna− partí en dos els humans, originalment andrògins, i des d’aquell moment homes i dones es cerquen ansiosament amb l’anhel de fondre’s en la unitat.

EXOGÀMIA

El pas del quadrumà a l’humà –o de la zoologia a la psicologia− és més que un canvi físic, és una transformació en la relació entre els sexes. Els humans aporten l’exogàmia: no busquen la parella dins la família d’origen. Surten a cercar-la a la societat i això té conseqüències positives: “En la societat actual, sovint la solidesa d’una parella és proporcional a la diversitat d’origen dels seus membres. [...] Tot això es remunta a la universal atracció pel complementari i pel nou; fins a cert llindar de diversitat, passat el qual el diferent comença a ser percebut com quelcom monstruós, i en l’ambivalència cognoscitiva preval la repulsió”, rebla Zoja.

L’exogàmia implica la repressió cultural de l’instint incestuós, tasca especialment ingent per a l’home primitiu que “no coneix” la seva relació de parentiu amb els fills.

MITES

Zoja ressalta l’asimetria primigènia en el paper de pares i mares. El món dels pares no podia fer altra cosa que considerar el de les mares en termes d’igualtat, d’inferioritat o de superioritat; les mares –com les Amazones de la mitologia grega– podien simplement ignorar els pares.

Grècia va crear els models ideals, universals i estètics del nostre món imaginari inconscient. Les deesses gregues eren imatges venerables –que no imitables− fruit de les fantasies i supersticions d’admiració i desconfiança amb què els homes miraven les dones.

Primer va ser el Caos (desordre i possibilitat) i després Gea (la Terra). Gea crea Urà (el Cel) a imatge i semblança seva, sense necessitat d’aparellament. Més tard, Urà retorna al ventre de Gea els fills que havia engendrat. Gea, enrabiada, demana els fills que el castiguin. Cronos es col·loca entre Gea i Urà quan aquest −ple de desig− s’estén sobre Gea, i el castra amb la falç. Amb aquest acte es trenca violentament la unitat primordial del cel i la terra (home i dona, respectivament).

Més endavant, Cronos s’uneix a Rea i decideix devorar tots els fills, pel temor de que li arrabassin el control. Quan arriba el torn de Zeus, Gea l’amaga i enganya Cronos fent-lo menjar una pedra embolicada amb bolquers.  Zeus rep de Gea l’autoritat absoluta al regne dels cels i allibera els seus germans, que l’obsequien amb el tro i el llamp.

Si bé Gea –que representa la força de la “mare” naturalesa– té un paper privilegiat entre les divinitats, en general a la mitologia grega les dones representen la imprevisibilitat, la curiositat malaltissa i l’avarícia (tot el contrari dels atributs materns reals): Zeus regala Pandora a Prometeu com a càstig per haver robat el foc dels déus.

Zeus exerceix la violència del mascle primigeni i es constitueix en progenitor únic: engendra tot sol Atenea, que neix del seu cap. Atenea és la “filla del pare”, masculina, calculadora i fascinant, protectora dels mascles vencedors. “Amb actes de guerra, d’astúcia, de seducció o de procreació, el nou poder masculí havia estès la seva autoritat sobre les principals qualitats de la vida, sense excloure les que tenien per emblema una deïtat femenina.”

“Per a l’home occidental, l’horitzó històric del pare és el grec.”

HÈCTOR

De D.J.Shin

A la Ilíada d’Homer, Hèctor −heroi i l’últim defensor de Troia durant el genocidi portat a terme pels grecs− és alhora guerrer i pare. Pare de família i pare de la pàtria (del llatí patria, terra dels pares), Hèctor combina la força èpica del guerrer −sense la supèrbia (hibris) dels herois antics− amb l’afectivitat del pare.

No obstant, aquesta afectivitat s’amaga darrere la cuirassa (protecció del cor) que Hèctor té posada quan abraça Astiniacte, el seu fill. Astiniacte s’espanta. La cuirassa representa la recorrent barrera comunicacional entre pares i fills, barrera inexistent per a la mares.

Abandonat pels Déus, Hèctor és assassinat per Aquil·les, representant de les formes virils més instintives i violentes. Aquil·les li perfora els tendons i els lliga al carro mentre emet els esgarips d’un caçador. La regressió des de la responsabilitat a l’instint i la dissolució del projecte patern planen sobre la humanitat. Una terrible profecia cau sobre Astiniacte: “En el codi cruel de l’antiguitat, el nen sense pare no té identitat ni honor, ja que pare i societat constitueixen una sola cosa; sense pare un queda fora de la societat, fora del respecte, en el no res.” Més endavant, Astiniacte serà assassinat per Neoptolem, fill d’Aquil·les, qui rebrà com a esclava a Andròmaca (mare d’Astiniacte i dona d’Hèctor).

“En la ment dels pares, i en la de Zeus, que és la projecció mítica de la seva afirmació, es troba la consciència d’haver aconseguit el seu poder recentment mitjançant una lluita i d’haver-se endurit per defensar-lo: d’aquí l’armadura psíquica d’Hèctor que amaga el pare fins als nostres dies.”

“Troia simbolitza la inseguretat del pare i el perill de la regressió a l’animal.”

“A totes les èpoques, a tot arreu, el pare vesteix la cuirassa d’Hèctor.”

PATRIARCAT

L’aparició del pare és el signe sota el qual neix la civilització. “Per enfortir-se davant del perill de regressió, la societat patricèntrica es va exaltar a si mateixa cada cop mes: va elevar l’orgull per la pròpia civilització i va continuar enaltint també el pare, la qual cosa la va conduir a l’extremisme. [...] Un dels terribles preus que es va pagar per aquest esforç va ser l’esquinçador desequilibri entre pares i mares.”

Zoja afegeix: “el respecte il·limitat per la capacitat generativa de la dona va ser rebutjat amb un fanatisme cec, que recorda el dels racistes de totes les èpoques, i va ser substituït per la fe en l’omnipotència generativa dels barons. L’úter no és més que un estable calent o una terra de cultiu; el pare, tanmateix, constitueix el verdader, únic i autèntic progenitor del fill. S’havia completat el que, ahir Heràclit i avui Jung, han anomenat “enantiodromia”: la inversió de l’oposat.”

Més endavant, amb Aristòtil, la substància del mite patern es vesteix amb arguments racionals. El pare posa l’esperma, la llavor que es desenvoluparà dins l’úter de la mare. El ser engendrat és fill del pare ja que creixerà segons els gens continguts al semen. El pare fa una contribució activa mentre que passiva és la de la mare. La mare és totalment reemplaçable perquè entre mare i fill no hi ha consanguinitat.

El mite segons el qual només engendra el pare és anterior als grecs i es troba en moltes cultures: la dona és el camp, l’home la llavor. Aquest prejudici cultural resisteix de forma sorprenent a occident malgrat els avenços de la ciència. Al 1660, Nicola Stenone descriu la naturalesa dels ovaris i caldrà esperar al segle XIX per tenir una explicació autèntica de la fecundació humana.

En la tradició judeocristiana la supremacia de l’home sobre la dona no ve donada per la capacitat d’engendrar (Déu engendra Crist al cos de Maria) sinó per la primogenitura (primer Adam, després Eva).

PATERNITAT MODERNA

De Michael L.Baird

A partir de la segona meitat del segle XX comença a extingir-se la paternitat tradicional. Tant les funcions psicològiques com les materials que exercia el pare es transfereixen a les mares i a les institucions. El pare treballa cada vegada més lluny o senzillament se n’ha anat. Cada cop dedica més diners i menys temps als fills. Els pares nord-americans dels 90 compartien 7 minuts al dia amb els seus fills. A finals del segle XX, la meitat dels nens nord-americans passaven la infància (tota o una part) només amb un dels progenitors mentre els naixements fora del matrimoni superaven el 30 per cent.

El nombre de pares que es queden a casa (stay at home dads) per decisió pròpia ha augmentat considerablement en els darrers anys així com les hores setmanals dedicades als fills, tot i ser encara la meitat del temps que hi dediquen les mares.

Zoja relaciona l’absència del pare al nucli familiar amb la pobresa i la marginalitat així com amb el consum de drogues i la delinqüència juvenil. Comenta l’exemple d’algunes zones de Brasil amb famílies “matrifocals”, que són les famílies on la figura paterna no és del tot absent però és força irrellevant, el vincle pare-fill és dèbil i les dones prenen les decisions importants. Afegeix que no és casual que s’hagi definit Llatinoamèrica com “el continent del pare absent”.

La desaparició del pare –que representava el passatge obligat de la família a la societat− esdevé un col·lapse psicològic amb conseqüències. El pare s’avergonyeix davant del fill, de qui perd l’admiració de forma irreparable. Privat del paper que la civilització li atorgava, el pare corre el risc de que la seva psique retrocedeixi al mascle animal que el precedia, que es regia per les normes de la biologia enlloc de les lleis i l’ètica.

LA MANADA

Zoja fa una interessant digressió sobre el −dissortadament encara actual− fenomen de la violació en grup. La manada es composa d’un grup de fills units per la llei horitzontal que precedia la llei vertical del progenitor, que funciona com una tribu que ritualitza la regressió a una masculinitat primitiva i restaura una relació sexual anterior a la responsabilitat civil. La seva acció transgressora no seria tant la manifestació d’un eros heterosexual com de l’eros homosexual de la manada excitada. “A un grup com aquest, per tant, no li falta el pare només en sentit material, ja que sovint els seus components no el tenen, o perquè el seu pare hagi estat ineficaç. Els manca el pare també en sentit simbòlic i cultural: han tornat a l'estadi pre-patern de l’escala evolutiva.”

La manada es diferencia del grup en que es composa d’iguals que van junts, sense autoritat superior, sense pare. Com que sempre cal una jerarquia (altrament la manada es destruiria per la lluita entre els seus membres) aquesta l’assumeix el mascle alfa. La força de l’autoritat (pare) torna a estar substituïda per l’autoritat de la força (mascle).

“De forma inconscient, una de les principals funcions de les bandes és desafiar el pare.”

NOUS PARES

Font Pixabay.com

Zoja critica la estereotípia dels “nous pares”, els pares moderns, joves i bells que apareixen banalitzats a la publicitat amb el tors nu i una criatura als braços en una suposada relació simbiòtica. La seva manca d’especificitat psicològica vindria donada, sempre segons el sociòleg, pel fet que la nutrició arquetípica que poden oferir els pares no és material sinó cultural i espiritual.

El pare primari dedicat a la cura natural és, segons ell, una fantasia cultural, una fugida endavant. El paper del pare és iniciar el fill al món i això es manifestaria, per exemple, en la diferent manera que tenen pares i mares d’agafar les criatures: les mares ho fan en posició d’alletament i mirant-les als ulls mentre els pares, sovint, les giren i les fan mirar cap a l’exterior (la societat) amb una mirada paral·lela a la seva o, alternativament, les eleven amb els braços cap al cel.

L’absència del paper socialitzador i iniciador del pare propiciaria la triomfal cursa cap a allò primari, la necessitat desenfrenada de consum, la idolatria de la comoditat i de l’absència de dolor, en front de la continua alternança del donar i rebre en què consisteix la condició de ser morals.

“La societat ha decidit despullar Hèctor perquè no espanti el nen.”

BENEDICCIÓ PATERNA

La benedicció paterna correspon a una necessitat psicològica arquetípica d’ambdós, pare i fill. La benedicció té un rerefons important tant si es rep com si no es rep. El fet de rebre la benedicció paterna projecta el fill cap al futur, li passa el testimoni i la responsabilitat de perpetuar el model patern. No rebre la benedicció deixa un buit al cor i la necessitat de buscar models horitzontalment (d’altres joves).

“Transformat en un ser incapaç de moure’s pel món dels ritus i dels símbols, el pare, de ser qui beneeix, ha estat reduït al benefactor: en lloc de paraula sagrada ha donat objectes terrenals. Precisament aquí resulta fàcil imaginar que s’insereixi en el fill la fantasia inconscient: el pare ha sigut castigat i expropiat, perquè li ha amagat un gran tresor que ell esperava. La imatge de la benedicció paterna –juntament amb les altres dues figures d’acompanyament del fill que són l’elevació i la iniciació– ens ajuda a comprendre el buit dels fills en termes simbòlics.”

Al pare se’l culpa per allò que no ha dit o no ha fet més que pel que ha dit o ha fet. El silenci del pare deixa insatisfeta la necessitat del fill de ser reconegut pels resultats assolits amb esforç i sacrifici.

El pare passa de ser el mestre de vida a ser el “caçador d’ingressos” (breadwinner) i el co-partner que comparteix amb la mare les tasques domèstiques. El breadwinner és un pare triomfador –mentre així ho indiqui el compte corrent– però és regressiu ja que ens transporta al pare caçador primitiu que s’absentava durant llargs períodes per portar menjar a casa. Per al breadwinner, l’èxit ocupa el lloc de la moral i la seva autoestima depèn de la seva capacitat de generar ingressos: la fallida el convertirà en un pare indigne.

“Sabem que les ansietats dels progenitors influeixen en els fills fins i tot quan no siguin comunicades de manera directa. En conseqüència, els fills retiren l’afecte al pare que no s’estima a si mateix, que no s’estima perquè no és un «triomfador».” Zoja es pregunta: “Podran aquests pares que viuen solament de matèria reprovar els fills que hagin perdut el respecte per l’autoritat i que hagin retornat a la manada?”

“A l’assassinat d’Hèctor, l’heroi patern, només sobreviu el mascle competitiu.”

LA CERCA DEL PARE

Però heu de saber

Que el vostre pare va perdre un pare,

I que aquest pare va perdre el seu,

I que el supervivent està obligat,

Pel deure filial, durant un temps,

A donar mostra obsequiosa de la seva pena.

Hamlet (Shakespeare, citat per Zoja)

“La cerca del pare és un tema antic i arquetípic, que indica simbòlicament a l’individu i a la societat que un pare constitueix un esforç continu, que no acaba mai. [...] Residu inconscient d’una memòria filogenètica, aquesta cerca descriu una inseguretat existencial. [...] El pare –tant el personal i real com el principi psicològic que permet al fill convertir-se al seu torn en pare– no ens és donat. [...] Mentre el pare ha retrocedit i ha oblidat els fills, els fills no l’han oblidat a ell.” 

El buit deixat pel pare absent s’associa a possibles dificultats emocionals en l’orfe adolescent. En la jove, l’absència del pare és menys crítica ja que és la mare qui li dona el model adult; el buit, no obstant, pot implicar dificultats quan a l’hora de elegir company li falti un referent.

Les condicions de la cerca del pare es regulen a partir de la legislació romana ja que el nombre de nens abandonats ha estat sempre enorme. El fet de reconèixer un fill engendrat ha tingut de ben antic en l’home una discrecionalitat que no tenia en la dona. Per ser realment pare no era suficient engendrar, calia –amb una elecció voluntària– “reconèixer” i “adoptar” el fill. Si és greu l’absència del pare, molt més greu seria encara l’absència de la necessitat psicològica de la cerca del pare.

La inseguretat que ens porta a buscar el pare absent és, diu Zoja, de la mateixa família que la que condueix uns fins als tirans i d’altres fins a terapeutes i gurús. Patern és el projecte i la capacitat de posposar la necessitat.

La divisió reduccionista i fantasiosa de les dones en mares i amants és fruit de la projecció que fa l’home de l’antiga lluita entre les seves identitats en litigi: el pare i el mascle.

Occident accepta ja majoritàriament que Déu és una metàfora que, des del fons del cor, pot inspirar (o no) la nostra vida. El pare arquetípic de la nostra psique inspira l’ordre, el projecte i la capacitat de posposar les necessitats immediates. És un producte de la cultura i de l’inconscient col·lectiu que pot ser reproduït i modificat pels homes i les dones.

FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS

Aquest article l’he preparat a partir de la lectura del llibre El gesto de Héctor – Prehistoria, historia y actualidad de la figura del padre, de Luigi Zoja (Penguin Random House Grupo Editorial, 2018).

L’article resumeix una petita part de les aportacions d’aquest assaig, probablement aquelles que em ressonen a l’ombra com la figura del pare absent, la cerca del pare i la benedicció paterna, altrament molt presents en les biografies que vaig coneixent.

Tot i que la visió del patriarcat i de les diferències entre homes i dones que fa Zoja pot semblar parcial, poc igualitària i un tant determinista, l’autor té en compte, més enllà de la influència de les figures arquetípiques de l’inconscient col·lectiu, el paper de l’aprenentatge i del modelat social en la configuració dels rols de gènere. Hi ha doncs espai per a la transformació i els canvis que necessariament han de deixar enrere els privilegis i els abusos de la societat patriarcal.

Amb tot l’agraïment, amor i admiració per les meves filles i la meva parella, contrapesos essencials de la meva part masculina.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach

Mirar-nos als ulls

LA NOSTRA MIRADA 

De Ishupragun

La mirada és un important canal de comunicació. La nostra mirada, com l’expressió facial o el timbre de veu, expressa les nostres emocions més enllà del que diem verbalment. Un dels principis de la comunicació humana diu que atorguem la veracitat a la comunicació no verbal.

CONTACTE VIRTUAL 

De Globetroter19

L’ús de la tecnologia està propiciant el contacte virtual en detriment del contacte personal. En tenim molts exemples: els grups d'amics que es troben i prioritzen el xat al contacte directe visual; l’ensenyament no presencial; el serveis d’atenció als usuaris; la compra per Internet; les xarxes socials, la missatgeria instantània, el correu electrònic…

Per tant, estem perdent oportunitats de comunicació amb canals que faciliten la nostra connexió amb els altres éssers humans, com la mirada, que fan que ens puguem entendre. Els mitjans de comunicació virtuals ens priven d'aquest contacte i són l'origen d'una comunicació més pobre i farcida de malentesos.

OBSERVAR i SER OBSERVATS

De Joanbanjo

Mirar-nos als ulls és exposar-nos, és mirar i ser vistos, és observar i ser observats. La nostra mirada, com l’expressió facial i corporal, des-vela les nostres emocions i sentiments, la qual cosa no sempre ens resulta còmode.

La mirada de l’altre ens pot despertar la vergonya quan intuïm que darrere hi ha un judici. De fet, la vergonya és una emoció que rarament compartim, justament perquè ens exposa a un possible nou judici: la vergonya fa vergonya.

Podem sentir vergonya i podem sentir por davant de mirades incòmodes, pertorbadores, inquisidores o violentes, que evitem tal vegada inconscientment.

UNA MIRADA SINCERA 

De Joan Miró

Mirar-nos als ulls facilita les relacions ja que les nostres interaccions són més riques, fiables, franques i directes. I menys equívoques (menys supòsits i interpretacions).

Que en les nostres relacions intervinguin els sentits és una condició bàsica de la naturalesa humana i exercitar-los implica donar una mica menys de pes a la ment. En la comunicació basada en l’atenció plena (mindfulness) els sentits juguen un paper primordial.

Quan estimem, quan confiem, quan estem alegres i, en general, quan experimentem emocions agradables, podem oferir una mirada sincera i oberta als altres éssers humans, que alhora desperta i retroalimenta aquestes emocions. Quan estem enamorats busquem permanent la mirada de l'altre.

No obstant, m’agradaria no caure aquí en l’anomenat “oculocentrisme”, és a dir, el sistema vigent en la nostra societat on la vista és el sentit predominant i la informació que rebem a través dels altres sentits és considerada menys valuosa. Aquest sistema, a més, discrimina les persones amb discapacitat visual, les quals tenen maneres diverses de conèixer el món i relacionar-se. De la mateixa manera, podem ser crítics amb l’anomenada "societat de l'espectacle" (spectare és mirar en llatí) en què només existeix el que es veu.

DESVIAR LA MIRADA

De McKay Savage from London, UK - Chile

Desviem la mirada quan sentim timidesa, vergonya o por. També podem fer-ho per diferències culturals. Cada cultura té un llindar propi del temps "acceptable" per mantenir la mirada. Sostenir la mirada per sobre d'aquest llindar es pot considerar una falta de respecte.

Sartre parlava de la mirada com a instrument de cosificació: quan una persona entra dins del nostre camp visual es converteix en objecte. Una mirada és una forma d'exercir el poder. Tornar-la, una forma de resistència. Desviar la mirada pot significar una resposta de fugida.

La nostra mirada pot ser també una manera de donar permís a l’altre per existir, per ser, tal qual. Et re-specto (et torno a mirar) i et re-conec (et torno a conèixer). Aquesta és la mirada que no defugim, la mirada que tots busquem ja de ben petits.

FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS 

Aquest post l’he escrit a partir de les notes que vaig preparar per a l’article I si ens tornem a mirar als ulls? de Dàlia Rajmil Bonet, publicat a elnacional.cat el 4 d'octubre de 2017

Amb tot l’agraïment, amor i admiració per la meva filla Laura, graduada enguany en psicologia, per posar-me al dia i oferir-me la seva perspectiva (i sobretot per afrontar amb humor les meves resistències).

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach

Assetjament laboral i perversió narcisista

EL MITE DE NARCÍS

Narcís, de Frank Vincentz 

Narcís –fill del déu Cefis i la nimfa Liríope− era un formós jove que despertava passions entre donzelles i nimfes, a qui menyspreava impassible. Poc després de néixer, l’endevinador Tirèsies vaticinà que Narcís viuria fins el dia en què es veiés a si mateix.

La nimfa Eco tenia l’encàrrec de distreure Hera, esposa de Zeus, per tal que no descobrís les infidelitats del seu marit. Quan Hera s’adonà, la castigà fent que es convertís en eco: només podria repetir les paraules que altres pronunciessin.

Eco s’enamorà perdudament de Narcís i diuen que un dia que el seguia silenciosament mentre ell passejava pel bosc, Narcís va preguntar: «Que hi ha algú aquí?». Eco respongué: «Aquí, aquí...». Incapaç de veure-la, amagada entre els arbres, Narcís cridà: «Vine!». Després de respondre «Vine, vine...», Eco sortí del seu amagatall amb els braços oberts i Narcís, cruelment, rebutjà el seu amor. Desesperada, amb el cor trencat, Eco es retirà a una cova solitària on es va anar consumint fins convertir-se en una planyívola veu.

Les donzelles menyspreades per Narcís van clamar venjança als déus. Nèmesi –deessa de la venjança− va fer que un dia molt calorós, després d’una cacera, Narcís s’inclinés sobre una font per apaivagar la set. En veient allí reflectida la seva irresistible imatge s’enamorà a l’acte, va perdre el món de vista i morí ofegat. En aquell lloc va créixer, poc després, una bonica flor que fou batejada amb el nom de Narcís.

Adaptació del mite de Narcís del Diccionario de mitología griega y romana de Pierre Grimal

ASSETJAMENT PSICOLÒGIC

L’Organització Internacional del Treball defineix l’assetjament psicològic com “tota acció, incident o comportament que s’allunyi del que és raonable, mitjançant el qual la persona és agredida, amenaçada, humiliada o lesionada per una altra en l’exercici de la seva activitat professional o com a conseqüència directa d’aquesta”.

L’assetjament psicològic constitueix una conducta inconscient i automàtica sovint estimulada per una cultura que no tan sols la permet sinó que la fomenta i premia.

MOBBING, BULLYING i ASSETJAMENT MORAL

Mobbing és el terme utilitzat originalment per l’etòleg Konrad Lorenz per referir-se a les conductes grupals animals per fer fora un intrús. Mobbing ve del mot anglès mob (gentada, gossada; renyar, atacar, assetjar, atacar; màfia) i es fa servir sobretot en referència a l'assetjament grupal o a l’assetjament dintre de les organitzacions. Heinz Leymann va estudiar el mobbing i el va anomenar “psicoterror”.

El terme bullying (de bully: ofendre brutalment, atacar) s’utilitza preferentment en referència a l’assetjament individual. Com a terme més ampli que mobbing, inclou des de bromes fins a  marginació, violència física i abús sexual. Es va utilitzar primer per a l’assetjament escolar i després es va estendre a tots els entorns.

Assetjament moral fa referència a agressions subtils, difícils de veure i de provar.

ASSETJAMENT LABORAL

Marie-France Hirigoyen defineix l’assetjament laboral com “qualsevol manifestació d’una conducta abusiva i, especialment, els comportaments, paraules, actes, gestos i escrits que puguin atemptar contra la personalitat, la dignitat o la integritat física o psíquica d’un individu, o que puguin posar en perill la seva feina, o degradar el clima de treball.”

L’assetjament laboral està descrit en el Protocol per a la detecció i actuació en els casos de mobbing o assetjament psicològic laboral de la Generalitat de Catalunya com “exposició a conductes de violència psicològica intensa, adreçades, de manera reiterada i prolongada en el temps, a una o més persones, per part d’altres persones que actuen des d’una posició de poder no necessàriament jeràrquica amb el propòsit o l’efecte de crear un entorn intimidador que pertorbi la vida laboral de la víctima.”

La necessitat d’evidenciar intencionalitat o finalitat de destruir la personalitat ha passat a ser considerada una circumstància merament agreujant. D’altra banda, s’admet que hi poden haver actes únics constituents d’assetjament psicològic com, per exemple, aïllar una persona.

En l’assetjament psicològic hi ha una posició de poder que pot no ser jeràrquica, sinó de coneixements o d’accés a persones influents dins l’organització.

FACTORS QUE CONTRIBUEIXEN A L’ASSETJAMENT

• Factors psicosocials, com ara una gestió inadequada dels conflictes interpersonals per part de la direcció.

• Factors organitzatius, com la manca de definició de responsabilitats o la mala distribució del treball, així com les vinculacions laborals de caràcter temporal.

• Les organitzacions que valoren l’exercici del poder i el control per sobre de la productivitat i l’eficàcia. La gestió, el control i l’optimització poden, en alguns casos, pervertir-se i convertir-se en conductes d’assetjament.

• La personalitat especial de la persona assetjadora, en qui destaquen la mediocritat, la necessitat de control i l’enveja.

• Les característiques de la persona assetjada que, en diferir de les característiques pròpies de la resta del grup, qüestiona de manera implícita els símbols i valors que li donen homogeneïtat.

CONTEXTOS QUE AFAVOREIXEN L’ASSETJAMENT

L’assetjament laboral s’afavoreix en contextos d’estrès laboral, mala comunicació, culturització (imposició d’una nova cultura en una organització), manca de reconeixement, absència de responsabilitats, megalomania dels dirigents i destrucció de persones (taurons).

D'altra banda, l’assetjament laboral troba un hàbitat ideal en la societat narcisista en què vivim: culte a l’ego, al mediàtic, a l’aparença, al superficial.

SUBJECTES DE RISC

Són subjectes de risc de patir assetjament:

• Les persones susceptibles de ser envejades (persones brillants, atractives, perfeccionistes, abocades a la seva feina, etc.), considerades perilloses per companys o caps que no hi poden competir.
• Les persones vulnerables, amb alguna peculiaritat o defecte físic, amb aparença de ser inofensives o indefenses, debilitades per alguna causa aliena al treball (per exemple, un divorci) o amb trets depressius.
• Les persones actives i treballadores que posen en evidència les mancances dels sistemes establerts i volen implantar noves maneres de fer.

NARCISISME PERVERS

Fotografia de BS Thurner Hof

L’objectiu d’un narcisista pervers és accedir al poder o mantenir-se en ell, per qualsevol mitjà, o bé amagar la seva pròpia incompetència. Tot aquell que pugui representar un obstacle és candidat a ser assetjat.

Un manipulador pervers no suporta la més mínima oposició al seu poder i transforma qualsevol relació conflictiva en odi fins al punt de voler destruir l’oponent.

SEDUCCIÓ PERVERSA

L’assetjament del narcisista pervers es desenvolupa en dues fases: una de seducció perversa i l’altra de violència manifesta.

La seducció perversa utilitza la imatge amable que la víctima té del seductor (el pervers es mostra com a víctima). El procés d’influència i control de la víctima es porta a terme mitjançant la seducció i la manipulació.

L’estratègia perversa no aspira a destruir l’altre immediatament sinó a sotmetre’l poc a poc i mantenir-lo a la seva disposició. La víctima se sotmet inicialment per acontentar l’agressor i després per por, tot esperant ingènuament que algun dia aquest deposi la seva actitud.

"El camp predilecte, l'instrument mestre de la perversió narcisista és la paraula." (Paul-Claude Racamier)

VIOLÈNCIA PERVERSA

El narcisista pervers està emocionalment buit i s’alimenta de l’energia de les víctimes. És incapaç d’estimar i ignora els sentiments dels altres.

La separació li provoca ressentiment i desig de venjança, en lloc de tristesa. L’odi del narcisista és el que aquest imagina en la seva víctima, mitjançant la projecció.

La violència apareix quan descobreix que la víctima pot escapar. L’enveja es converteix en odi i la violència expressa el desig de destruir i anular la víctima perquè és perillosa.

AGRESSORS i VÍCTIMES

Echo, de John William Waterhouse

Mentre que una crisi o un conflicte poden estimular una persona a donar el millor de si mateixa, una situació d’assetjament tendeix a anestesiar la víctima i a fer que només mostri el pitjor.

El procés d’assetjament es caracteritza per la circularitat i la fòbia recíproca: els comportaments deliberats de l’agressor estan destinats a desencadenar ansietat en la víctima i fan que aquesta es comporti de manera que retroalimenti l’agressió.

Contràriament al que l’agressor vol fer creure, al principi les víctimes no tenen cap patologia ni són especialment dèbils, sinó que poden ser persones que reaccionen a l’autoritarisme o que no es deixen sotmetre, o persones treballadores perfeccionistes o escrupoloses amb la seva feina o, simplement, persones que desperten enveja per alguna característica personal.

Cal distingir les víctimes d’assetjament de les persones amb trets paranoides que es fan passar per víctimes. Les persones paranoides són inflexibles i conflictives, no accepten la crítica, no se senten mai culpables i poden eventualment erigir-se en assetjadores.

"Mentre la víctima s'aferra al discurs del pervers, aquest té el poder i pot manipular-la fàcilment." (Jean-Charles Bouchoux)

FALSOS AL·LEGATS

La persona amb trets paranoides, a diferència d’una víctima autèntica d’assetjament, mai buscarà que la situació es mogui cap a un acord i intentarà sempre mantenir “l’assetjador-víctima” escollit.  Pot haver víctimes de debò que presentin trets paranoides, però no totes les víctimes són paranoides. Hi ha resistència a gestionar denúncies d’assetjament per por que siguin de falses víctimes, especialment de “paranoics litigants”.

El diagnòstic diferencial es fa atenent el to general de la queixa. Les víctimes autèntiques dubten, es qüestionen les seves reaccions i busquen solucions per posar fi al seu turment. Volen trobar una solució que restableixi la seva dignitat. Els paranoics no dubten: afirmen i acusen. Es queixen de tot i de tothom de forma vehement. Si es qüestiona el seu al·legat poden ser violents.

Podem trobar-nos també amb el cas de persones perverses que intenten desqualificar algú de manera solapada, buscant l’atracció del grup. Són persones litigants que utilitzen el fals al·legat per perjudicar el suposat assetjador i el seu entorn. A diferència de les víctimes autèntiques, són visibles i fins i tot teatrals. El seu victimisme és desmesurat i parlen massa −i a la lleugera− d’assetjament. Tampoc busquen que la situació millori o es resolgui ja que habitualment el que busquen són diners. 

ASSETJAMENT GRUPAL

Els grups són entitats amb comportament propi que tendeixen a igualar els individus i que porten malament la diferència (sexe, gènere, origen, religió, etc.). L’assetjament entre companys també pot ser suscitat per enveja, enemistat personal o qualsevol forma de competència on un vol destacar a expenses de l’altre.

Els conflictes entre companys són difícils de gestionar i sovint la incompetència dels comandaments reforça el procés. Quan no hi ha un clima de confiança és impossible demanar ajut a un superior.

L’assetjament dels subordinats cap a un superior és menys freqüent i es pot produir quan aquest arriba de l’exterior amb un estil o mètodes no acceptats pel grup o quan es tracta d’un antic company ascendit sense que el grup hagi estat consultat.

L’assetjament d’un superior a un subordinat és el més freqüent. El tracte tirànic o pervers es permet perquè convé o perquè no se li dóna importància. Va més enllà de l'abús de poder i busca esclafar l’altre per destacar o per necessitar un boc expiatori.

FASES DE L’ASSETJAMENT

- Fase de conflicte: atacs suaus que es van intensificant progressivament.

- Fase d’assetjament psicològic: conductes violentes i agressions franques. És una fase llarga, en la qual la persona afectada no s’adona de què està passant. Els companys no implicats, els sindicats i la direcció se’n solen inhibir per por de represàlies o per complicitat implícita.

- Fase d’intervenció de l’empresa: arriba quan la situació ja té greus repercussions per a la persona afectada, que ha d’afrontar baixes successives o canvis de lloc de treball.

- Fase de marginació o exclusió: després d’alternar feina amb llargues baixes, la persona pot arribar a abandonar la vida laboral, afectada per patologies diverses consegüents a l’assetjament.

ESTRATÈGIES D’ASSETJAMENT

- Impedir que la víctima reaccioni amb maniobres aparentment inofensives que es tornen progressivament més violentes i estressants.

- Utilitzar la debilitat de l’altre i conduir-lo a dubtar de si mateix per tal d’anular les seves defenses. Mitjançant un insidiós procés de desqualificació, la víctima perd progressivament la confiança en si mateixa.

- Rebutjar de tota comunicació directa relativa al conflicte impedeix la resolució, propicia el malentès, crea dubtes i desplaça la culpa cap a la víctima.

- Desqualificar de manera soterrada mitjançant la comunicació no verbal (sospirs, mirades de menyspreu, silencis...) i la comunicació paradoxal (dir sense dir, utilitzar el doble sentit...).

- Desacreditar, ridiculitzar, humiliar, posar mots, fer insinuacions, al·lusions malintencionades, comentaris desestabilitzadors, punyents o grollers, bromes, burles, sarcasmes, no saludar, parlar-ne malament a tercers d’amagat o en presència, sembrar dubtes, provocar gelosia...

- Aprofitar l’exasperació o la depressió de la víctima com a justificació.

-  Aïllar la víctima, trencar les seves relacions, fer-li sentir que tothom hi està en contra, no convocar-la a les reunions, no assignar-li feina (mentre que els companys estan desbordats).

- Assignar-li tasques inútils o degradants, "missions impossibles" o induir-la a cometre errors.

- Discriminar-la o assetjar-la sexualment, sigui amb atenció sexual no desitjada, imposició, assalt o xantatge sexual. A les víctimes els resulta menys difícil anomenar la violència moral que la sexual, sobretot si han cedit.

- Envoltar-se dels membres més dòcils del grup mitjançant la seducció. Si un membre es resisteix, el grup −que ha perdut el sentit crític− el rebutja i el converteix en boc expiatori. La resta de companys actuen amb covardia i indulgència perquè tenen por que també se’ls estigmatitzi.

“Persones normals, lliures de tota hostilitat, poden convertir-se, quan treballen, en agents d’un procés atroç de destrucció.” (Milgram)

ABÚS DE PODER

L’abús de poder és una forma de domini que compensa la inseguretat del superior jeràrquic i que s’imposa gràcies al temor dels subordinats (a ser acomiadats, per exemple). Afecta habitualment més d’una persona i pot aparèixer disfressat quan es parla d’autonomia i proactivitat mentre s’exigeix submissió i obediència. Pot ser propiciat per  la pressió laboral sistemàtica com estil de direcció

L’abús de poder aprofita la fragilitat de l’altre mentre que en l’assetjament l’objectiu és crear aquesta fragilitat per tal que la víctima no pugui defensar-se.

L’assetjament d’un pervers narcisista va més enllà de l'abús de poder o la lluita pel poder: busca apropiar-se de la felicitat de l’altre o destruir-lo quan això resulta impossible. Per a tal fi, utilitzarà les seves debilitats i li intentarà crear d’altres.

"El poder del pervers està a l'alçada del que no dóna. Hi hauria una mena de deute que ens impediria marxar." (Jean-Charles Bouchoux)

RECOMANACIONS PER A LES PERSONES ASSETJADES

• Explicar-ho a alguna persona de confiança.

• Aconseguir informació sobre l’assetjament psicològic.

• Documentar les conductes d’assetjament sofertes tant com es pugui i aconseguir-ne testimonis.

• Mantenir el cap fred i aprendre a resistir davant l’agressor: aparentar indiferència, romandre impertorbables, no entrar en el joc de l'agressivitat. Evitar caure en errors (ja que estan sota el focus).

• Aprendre a desconfiar (tancar calaixos, emportar-se l’agenda...)

• Aplicar una nova estratègia de comunicació, un nou filtre: prendre els missatges al peu de la lletra, demanar aclariments si és necessari i rebutjar insinuacions, aclarir imprecisions i punts dubtosos. És preferible que les prenguin per desconfiades (fins i tot paranoiques) que permetre que els facin cometre un error.

• Confiar en que tard o aviat se’ls escoltarà.

• Activar el protocol d’assetjament i obtenir informació de la legislació vigent i dels propis drets.

• Buscar l’ajut de personal sanitari que pot indicar si és necessària la intervenció de personal psicòleg o psiquiatre.

• Utilitzar la denúncia o la via judicial. Els agressors perversos temen els processos judicials: si no aconsegueixen intimidar la víctima prefereixen negociar, això sí, adoptant la posició de víctimes de la manipulació d’un “empleat retorçat”.

"Aprendre a demanar ajuda és una gran lliçó de vida i l'ocasió per a la víctima per fer-se responsable de les pròpies necessitats i existir per ella mateixa." (Jean-Charles Bouchoux)

RECOMANACIONS PER AL PERSONAL DE COMANDAMENT

• Garantir la confidencialitat, donar suport i informar dels seus drets a la persona assetjada.

• Informar-se sobre el procediment contra l’assetjament i obtenir informació sobre l’assetjament psicològic.

• Manifestar al personal del seu equip i de forma contundent el rebuig de l’organització a aquest tipus d’actituds i comportaments.

• Informar el personal de prevenció de riscos laborals i al personal sanitari de vigilància de la salut i demanar assessorament tècnic i suport psicològic i mèdic.

• Atès que les persones afectades no solen denunciar la situació, cal posar atenció als canvis de rendiment i conducta laboral, i tenir en compte que la persona assetjadora habitualment posseeix millors eines i millor situació professional per defensar-se.

RECOMANACIONS PER AL TRACTAMENT DE LA PERSONA AFECTADA

• Tractament psicològic, per part de psicòlegs o psiquiatres, per tal de retornar-li l’autoestima o augmentar-ne el nivell, refermar la seva personalitat i evitar que l’afectació psíquica empitjori.

• Tractament mèdic, per part del metge de família i/o especialistes dels símptomes físics i les malalties que progressivament han anat afectant la persona assetjada.

• Suport social i respecte de familiars, amistats, companys i grup social en què s’integra, amb empatia i escolta activa, així com suport econòmic per emprendre accions jurídiques.

VERGONYA i CULPABILITAT

Quan s’adona que ha sigut assetjada, la víctima sent vergonya i culpabilitat per haver perdut l'autoestima i la dignitat i per la seva possible indulgència. La víctima haurà de passar per un procés de redefinició de si mateixa: fins ara ha absorbit els atacs com una esponja. A partir d'ara, haurà d’identificar què resulta acceptable per a si mateixa i redefinir-se.

El tractament terapèutic haurà d'apel·lar a la proactivitat i la responsabilitat (habilitat per respondre) del pacient, haurà de facilitar que es parli de la violència i del trauma (altrament imposarà una violència suplementària) per deslliurar-se de la negació i de la culpa. Facilitar la presa de consciència de la perversió de l’agressor i de la manera en què s’estableix el domini, identificar les estratègies perverses, les respostes que se’ls ha donat i les respostes alternatives.

La víctima ha de copsar que el seu sofriment no resulta indiferent al terapeuta. La teràpia ha d’ajudar a assumir una responsabilitat adequada, tenint en compte l'agressió rebuda i el trauma. En cap cas s’ha de reforçar la culpabilitat de la persona fent-la responsable de la posició de víctima. Quan la víctima s’allibera de la seva culpabilitat pot tornar a apropiar-se del sofriment, troba el valor per mirar la ferida a la cara. La persona necessita assumir i deixar anar la seva impotència a través d’un procés de dol.

Segons Marie-France Hirigoyen, “en un clima de confiança, la víctima pot rememorar tant la violència que va patir com les seves pròpies reaccions, pot tornar a examinar la situació i por veure quina actitud va adoptar davant l’agressió i de quina manera va armar ella mateixa el seu agressor. Ja no li caldrà fugir dels seus propis records, i trobarà una nova manera d’acceptar-los.”

La víctima aprèn una dolorosa lliçó i aprèn a protegir la seva autonomia, fugir de la violència verbal i rebutjar els atacs contra la seva autoestima. Surt reforçada de la situació. Aprèn a respectar-se i a fer-se respectar.

“L’assetjament psicològic no és un problema intra-psíquic sinó un problema relacional.” (Marie-France Hirigoyen)

“Si et protegeixes a tu mateix protegeixes els altres. Si protegeixes els altres et protegeixes a tu mateix.” (Buda)

L’ORGANITZACIÓ INDULGENT

Els assetjadors actuen amb més facilitat en empreses desorganitzades, mal estructurades o “deprimides”. En tenen prou amb trobar l'escletxa per on penetrar per satisfer el seu desig de poder. L’organització que adopta una actitud indulgent o tolerant amb l’assetjament, sota un suposat respecte per l’esfera privada, incentiva la imitació del tracte denigrant.

Les noves formes de treball orientades als resultats que ignoren el factor humà generen tensió i les condicions per a l’aparició de l’estrès i de l’assetjament psicològic. En el món dels negocis i de la política és habitual, fins i tot ben valorat, aprofitar-se de la debilitat dels altres.

Una organització en el seu conjunt pot esdevenir un sistema pervers quan el fi justifica els mitjans i està disposada fins i tot a destruir els empleats per tal d’assolir un major rendiment.

Moltes empreses toleren els abusos de certs individus mentre generin beneficis i no provoquin massa contratemps. Paradoxalment, una empresa pot acabar sent víctima del clima de depredació que ha tolerat o fomentat.

No podem trivialitzar l’assetjament ni considerar-lo una fatalitat de la nostra societat o del sistema econòmic sinó de la nostra actitud indulgent i tolerant.

“La multiplicació actual dels actes de perversitat a les famílies i a les empreses és un indicador de l’individualisme que domina a la nostra societat. En un sistema que funciona segons la llei del més fort, o del més maliciós, els perversos són els amos. Quan l’èxit és el valor principal, l'honradesa sembla una debilitat i la perversitat adopta un aire de picardia.” (Marie-France Hirigoyen)

SOBRE EL NARCISISME

Narcis de Caravaggio

Segons Alexander Lowen, el narcisisme és una malaltia psicològica i cultural. En el pla individual es caracteritza per una dedicació desmesurada a la imatge en detriment del jo. Els narcisistes són arrogants, emocionalment freds, seductors i manipuladors. Són egocèntrics −centrats en els seus propis interessos− i estan desconnectats dels sentiments i de valors personals com la dignitat i la integritat.

Lowen afegeix: “Des del punt de vista cultural, el narcisisme es pot entendre com una pèrdua dels valors humans: absència d’interès per l’entorn, per la qualitat de vida, per les altres persones. Una societat que sacrifica el seu medi natural per obtenir diners i poder no té sensibilitat per a les necessitats humanes. La proliferació de coses materials es converteix en la mesura del progrés vital, i l’home s’oposa a la dona, el treballador a l’empresari, l’individu a la societat. Quan la riquesa material està per damunt de la humana, la notorietat desperta més admiració que la dignitat i l’èxit és més important que el respecte cap a nosaltres mateixos, llavors la pròpia cultura està sobrevalorant la «imatge» i cal considerar-la narcisista.”

Els narcisistes combinen una ambició desmesurada i deliris de grandesa amb sentiments d’inferioritat i es caracteritzen per una dependència excessiva de l’admiració dels altres. Són persones amb una insatisfacció crònica de si mateixes i exploten cruelment els altres sigui de forma conscient o inconscient.

En l’extrem més patològic de l’espectre narcisista trobaríem les personalitats psicopàtiques, que es caracteritzen, a més, per actuar segons els seus impulsos –incapaces de contenir el desig o de tolerar la frustració– i de manera antisocial.

Alguns psicoanalistes posen de relleu que el trastorn narcisista és una defensa davant d’una realitat intolerable en l’àmbit interpersonal que s’origina en experiències patides durant la infantesa, siguin maltractaments, abandonament o absència de límits. Aquestes experiències han impedit que aquestes persones desenvolupin un concepte equilibrat dels altres i de si mateixes,  i que quedin atrapades en una imatge idealitzada (la real els resulta insuportable).

De la mateixa manera que els narcisistes són insensibles al dolor i a les preocupacions dels altres, són insensibles també als seus sentiments i a les seves pròpies necessitats. La seva identitat es desplaça cap a  la imatge i el seu jo se’n ressent.

Lowen interpreta el mite de Narcís com el càstig a la persona incapaç d’estimar. Enamorat de la seva pròpia imatge, Narcís no pot pronunciar el “t’estimo” que Eco repetiria i que l’hauria fet sentir-se estimat. Narcís renega dels seus sentiments i del seu interior en favor de la seva imatge externa. Encertadament, Tirèsies va vaticinar-li la mort quan es veiés a si mateix: confrontar la seva imatge real és allò que el narcisista més tem.

"El pervers no s'ha estructurat completament, ha conservat una estructura infantil." (Jean-Charles Bouchoux)

"El pervers narcisista, en no haver-se pogut crear una imatge sana, no està realment diferenciat de l'altre i, per aquest motiu, pot confondre's amb ell." (Jean-Charles Bouchoux)

FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS

Narcís, Daniel Pandelea

Per a aquest article m’he basat en el llibres: El acoso moral – El maltrato psicológico en la vida cotidiana de Marie-France Hirigoyen (Paidós, 2015), Los perversos narcisistas – Quiénes son, cómo actúan, cómo deshacerse de ellos de Jean-Charles Bouchoux (Arpa, 2016), El narcisismo – La enfermedad de nuestro tiempo, d’Alexander Lowen (Paidós, 2010) i Diccionario de mitologia griega i romana de Pierre Grimal (Paidós); i en els documents: Guia per al tractament i la prevenció de l’assetjament psicològic i Protocol per a la detecció i actuació en els casos de mobbing o assetjament psicològic laboral.

Amb tot l’agraïment i admiració per a aquelles persones que amb coratge i determinació afronten el repte de deixar de ser víctimes de l’assetjament i amb la comprensió necessària per a aquelles que no ho han aconseguit encara. També el meu agraïment a les persones i organitzacions que m’han permès acompanyar-les sigui en prevenció de riscos com en experiències reals d’assetjament a la feina. Aquest article porta, com tots els anteriors, fragments de la meva autobiografia que necessiten l’escletxa de l’escriptura.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach